No robaràs

Ja ens ho adverteix el bo d’en Todó al pròleg (remarquem que tenir en Todó al pròleg ja és un senyal, un d’esplèndid): és com un ball de màscares en què tot és capgirat. Tot i que també ens diu que el seu pròleg ens podria desorientar. Fem-li confiança (i cas) i deixem-nos desorientar per aquest híbrid a mig camí entre l’assaig i la novel·la de formació, entre la novel·la clàssica i el text postmodern. I si això no us espanta, endinseu-vos en el text d’en Girós i jugueu a trobar l’assaig, o la novel·la clàssica. Jo el que hi he trobat és molta metaliteratura disfressada de metaliteratura. En podríem dir postmetaliteratura i així apropar-nos al text postmodern, que diu aquell. El cert, tanmateix, és que bé podria ser que en realitat la disfressa no existeixi i que el rei es passegi despullat. Però deixem de banda les qüestions pròpies de discussions entre formalistes i estructuralistes. Aquí l’important és que en Josep retrata amb una subtilesa i precisió espectaculars uns fets que et fa sentir tan propers que fa por i tot. Aquell home que es queixa que el pa amb tomàquet té llavors… I aquella dona que no se sap ben bé per què, ho deixa tot per ell. En fi, atreviu-vos, tot i que no us prometo que en tragueu l’entrellat.

R.