Hores d’ara ja deveu saber tots de què parlem. L’Eva Baltasar ha escampat el seu permagel pertot i sembla que ha glaçat els cors dels lectors de mitja Catalunya. Tanta gent s’hi deu haver sentit identificada… fins i tot les “mama” controladores han d’haver-s’hi trobat per força, espero que amb un punt de penediment o una mica de vergonya ni que sigui. Perquè la mama hi és tota l’estona. Vigilant. Aconsellant. Manant. Tocant els nassos. Dirigint. L’Eva hi ha hagut de lluitar amb força per no perdre en cap moment el comandament de la narració. Això, juntament amb la pròpia idiosincràsia de la protagonista, fa que el text esdevingui una autèntica explosió de colors, com un quadre de Jackson Pollock. Pintura en acció, en diuen -cosa que he après llegint Permagel, per cert-. Doncs el que fa l’Eva és literatura en acció: omple el text d’esquitxos d’una vida que s’obstina en negar-li la mort a la seva heroïna, que es mou constantment en la incertesa i que juga el seu rol de filla-germana-tieta-amant com pot, tot refugiant-se en el sexe i la lectura. Llegiu-lo si us agraden els relats intensos, tot i que haureu d’esperar els dos següents volums per a saber el desenllaç de tot plegat!
R.
