Anatomia de les distàncies curtes. Així, amb una curiosa combinació de negreta i cursiva marca de la casa (de la casa Edicions del Periscopi s’entén) es presenta aquesta curiosa combinació d’històries de la Marta Orriols. Unes històries que van prenent força a mesura que passen les pàgines, unes distàncies que s’escurcen a mesura que avances en el text, fins arribar als relats finals, punyents, aguts, feridors, lliures. Per a mi, els millors de tots dinou: Kiwis, Danys col·laterals i Ficció, juntament amb un entranyable Emmagatzemar muntanyes, que enamora des del títol mateix, i que semblen -potser m’equivoco- els menys “treballats”. La Marta aconsegueix escurçar tant les distàncies que acabes per sentir com transcriu els teus propis sentiments. Es despulla i et despulla i sovint et deixa sense paraules, al bell mig del desert de Kalahari, on “el silenci té vida pròpia”. En resum, gran troballa de contes espontanis, durs, reals, dels que a mi m’agraden.
R.
